Simpatia pel monstre

Sombras tenebrosas (Dark Shadows, Tim Burton, 2012) suposa el retorn, i en certa mesura, el retrobament de Tim Burton amb els seus seguidors després de la frustrant adaptació de l’Alícia Lewis Carroll en versió tridimensional. Burton és un director amb un bon repertori de films de culte però, no ens hem d’enganyar, fa una dècada que viu aposentat al Hollywood comercial entregant productes de qualitat desigual.

El visionat seu nou film, contra tot pronòstic, sorprèn per la seva capacitat inventiva. També perquè Sombras tenebrosas és un disbarat simpàtic que conté alguns elements interessants. El punt de partida és una sèrie desconeguda al nostre país i protagonitzada per un vampir enterrat al s.XIX i que torna a la vida a la dècada dels 60. Una situació completament inversemblant que, mentre a Entrevista con el vampiro era vista com un drama, a la cinta de Burton es converteix en un festival de gags que juguen amb l’anacronia entre el personatge i les situacions contemporànies (els hippies, Alice Cooper…). Un altre joc ben aprofitat pel guió és la convivència de personatges frikis varis (sinistres, emos…) al costat de fantasmes, vampirs i dones llops. Aquesta curiosa barreja que converteix el film en una molt lliure adaptació del Dracula de Bram Stoker vista des de l’òptica de Tim Burton, és a dir, des de l’altre costat del mirall, allà on el monstre desperta simpatia.

Assistim a una nova col·laboració amb l’actor Johnny Depp, que ens torna a demostrar que la seva especialitat són els outsiders. Burton reprèn la col·laboració amb vells coneguts com Michelle Pfeiffer (la gatona de Batman) o Christopher Lee (Dr Wonka a Charlie i la fàbrica de xocolata) o confirma Chloë Grace Moretz (La invención de Hugo) com una de les troballes de la temporada.

Los juegos del hambre

Los juegos del hambre ha arribat a les nostres cartelleres precedida per uns espectaculars i sorprenents resultats en taquilla als Estats Units. El film adapta el primer volum d’una trilogia destinada al públic adolescent signada per Suzanne Collins. L’argument planteja un món alternatiu i dictatorial que presenta una fractura entre la capital poblada per una societat ostentosa, hedonista i aparent (no resulta estrany que la direcció artística barregi l’estètica rococó amb el disseny hi-tech) amb un món rural pobre i deprimit (gris). Els habitants de cada regió es veuen obligats a lliurar com a tribut dos dels seus joves per participar als jocs de la fam, un concurs a l’estil de Gran hermano on s’enfrontaran fins que en resti només un, que esdevindrà heroi de la nació.

És evident que Los juegos del hambre planteja uns interessants lligams amb el món contemporani (importància de l’estètica i les aparences, el triomf social als mitjans de comunicació…) que li permeten connectar ràpid amb els adolescents, un públic que experimenta cada dia la dificultat d’inserir-se en el món adult, de trobar feina, de sobreviure en un món imposat.

Però la brillantor argumental de Los juegos del hambre topa amb la maldestra direcció de Gary Ross (responsable de la sorprenent i poc reivindicada Pleasantville, una pel·lícula de temàtica adolescent ambientada a l’Amèrica dels anys 50). Cal destacar el protagonisme absoluts de Jennifer Lawrence, una actriu que ha sabut passar del format indie de Winter’s Bone, on ens demostrava el que era passar gana literalment, a la superproducció de rerefons literari.

Voti per George Clooney

La carrera artística de George Clooney està experimentant un interessant desdoblament. Per un costat es dedica a fer d’actor, posar davant la càmera, ja sigui per fer anuncis cafeinats o bé per salvar les pel·lícules dels seus directors amics Steven Soderbergh i Alexander Payne. Per l’altra, com un Janus bifront, es posa al darrera de les càmeres per dirigir pel·lícules que ajudin a desvetllar l’estat del món. I és que Clooney és un artista, fill de mare política i pare presentador de televisió, a qui no li preocupa ser detingut per protestar públicament contra la dictadura al Sudan.

Los idus de marzo ens recupera el Clooney radiògraf contemporani que ja ens va sorprendre gratament a Buenas noches y buena suerte (si obviem el parèntesi romàntic d’Ella es el partido). Aquí toca desvetllar els entramats que configuren una campanya electoral des del punt de vista d’un jove inexpert que participa en les primàries del partit demòcrata. Un jove ambiciós que admira al senador a qui representa però ignora, tal com descobrirem al llarg del film, com és de dur el joc polític (on hom no està segur ni a casa seva). Un joc on tothom és víctima (polítics, assessors, voluntaris i periodistes).

És temptador compar Los idus de marzo amb la realitat però, veritablement, és impossible trobar una sola diferència perquè el sòlid guió de Clooney parteix d’una novel·la escrita per Beau Willimon, un assessor polític que ha participat en més d’una elecció. L’altra clau de l’èxit és Ryan Gosling, actor protagonista que hem vist recentment a Drive (un film a reivindicar). A través de la seva mirada, de les seves relliscades polítiques, aprendrem el veritable significat polític de la paraula “amic”.

Marclay 4×4

El sónar li deu a Christian Marclay una de les millors actuacions de la seva història. Combinació de Dj, músic, professor, artista viníl·lic i moltes coses més, Marclay ha demostrat un gran talent per portar de la mà cinema i música als museus. “Video Quartet” vist, per exemple al Withney Museum (NY), és un bon exemple del seu treball. El músic es va empollar milers de pel·lícules per trobar diferents fragments musicals o amb algun component d’aquesta mena. Després els va muntar/composar per crear una mena de simfonia amb les imatges.

Suposo que, freuit de l’extensa recerca fílmica, Marclay va tenir una segona idea: agafa tots els plans on es mostra un rellotge i crear un video de 24 hores on muntar tots aquests plans, sempre en temps real. El resultat és The clock:

 

 

Cavall guanyador?

Caballo de Batalla, la nova pel·lícula d’Steven Spielberg, narra la història d’un cavall i un jove irlandès separats per la I Guerra Mundial. La família d’Albert és pobre i es veu obligada a vendre el seu cavall a un militar que el portarà a la guerra. La pobre bèstia viurà mil aventures a través de diferents propietaris (a tots els bàndols). I no explicarem el final però, essent un film d’Spielberg, no cal esperar masses sorpreses.

En la recerca de la comercialitat, de la tan anodina etiqueta de “per a tots els públics”, Spielberg ha adaptat una novel·la juvenil de Michael Morpurgo. Es tracta d’un text senzill que planteja el tema bèl·lic de forma maniqueista, marcant clarament els personatges bons i els dolents (que, com no podia ser d’una altra manera, són els alemanys). Això està bé per una audiència jove que s’acosta per primer cop al gènere però resulta insuficient per al públic adult al qual arriba a cansar amb tot un catàleg de plans de cavalls. El director americà presenta una cinta edulcorada sobre la guerra en què no hi ha, pràcticament, una gota de sang i on, paradoxalment, sembla més important la vida del cavall protagonista que la dels soldats que moren al seu voltant.

Caballo de batalla és un film d’aprenentatge de la vida i de la guerra que compta amb un bon repartiment (a excepció d’una despistada Emily Watson) però que no arriba a calar en els cors dels espectadors, tal com demostra la forçada escena final (a nivell fotogràfic com actoral). Una llàstima si tenim en compte que la mateixa productora, la Dreamworks, va presentar fa uns anys un emotiu film d’animació digital de temàtica similar (el vincle entre nen i animal) titulat Cómo entrenar a tu dragón.

Públicat aquí

Post-scriptum: Remenant per internet es pot trobar enregistraments d’una versió teatral de l’off londinenc molt interessant. Es tracta d’un rerpesentació on els cavalls són titelles gegants i el fons desapareix totalment.

etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn etern retorn … Espero tornar per no marxar

Banyoles i Godard – Histoire(s) de futbol

Amb Histoire(s) du cinema, Jean-Luc Godard pretenia fer una revisió personal dels millors moments cinematogràfics i relacionar-los amb l’art, la literatura o ell mateix (perquè l’experiència no deixa d’acostar-se a l’onanisme). Aquí deixo una mostra a l’atzar, però youtube n’està ple (també han estat editats en DVD):

Després del visionat d’algun capítol del Maître Godard, cal reconèixer l’enfarfegament que provoca. Per això una bona forma de treure-li ferro és revisar les Històri(es) de l’Atlètic Club de Banyoles. Un magne i quixotesc homenatge d’Albert Serra, el nostre enfant térrible preferit, que alguns veuen amb simpatia i d’altres amb recel davant la gran paròdia godardiana.

Els clàssics sempre són instructius… Oi Godard?

Un dia al zoo

La llum, els colors, el moviment dels animals… Una visita al zoo és una bona excusa per observar. Franz Mark, un pintor expressionista de Der Blaue Reiter, així ho creia. Va invertir una bona temporada treballant al zoo per poder pintar. El resultat és un deliciós conjunt de peces sobre la vida animal que marquen el camí del realisme fins l’abstracció.

Cèrvols, guineus, llop, mandrils i altres simis, gossos, gats, braus i vaques… i una ovella que, sens dubte, adoptaria kanskinsky.

Un petit salt i el petit mandril esdevé abstracte:

El fons comença a fondre’s, es geometritza. Les siluetes es perden, s’angulen Tot comença a guanyar volum en estat pur.

Uns braus que s’enfronten en dues passes:

Vasily, la petita ovella abstracta:

Sobre Astrea i Celadon

A inicis del segle XVII, Honoré d’Urfé va escriure L’ASTREA, l’obra que els francesos sense cap complexe anomenen el romanç dels romanços. La veritat és que punts per fer-se amb el títol en té bastants: més de 5000 pàgines dividides en 60 llibres i 40 històries que canten, en general a l’amor en el més pur estil bucòlic i pastoril.

Una part d’aquesta magna obra gala ha estat portada per un altre incontinent verbal, Eric Rohmer. Lluny de buscar inspiració en imatges de l’època com ara aquesta:

Rohmer ha begut més del simbolisme europeu realitzat dos segles després:
El romance de Astrea y Celadón (2006):

I’m alive?

Ha muerto uno de los componentes de ELO (de una forma totalmente ominosa). Él ya nunca podrà decir lo del título de la canción, pero a nosotros nos quedan sus canciones. Bueno con un ojo entreabierto podemos echarle un vistazo al inicio super neón de Xanadú. cibermusas, neoclásicos telones pintados dignos de las arquitecturas kitsch de Charles Moore, áurea edición en VTR, RollerSkaters,techno pop progresivo, sintetizadores, drones, campanillas y falsetes, estelas y riffs de yamahas.
¡Qué mal que te chafe una bala de heno de 600 kilos!