El gran Gatsby (Baz Luhrman, 2013)

The-Great-Gatsby

Amb El gran Gatsby Scott Fitzgerald radiografiava el gran empresari dels anys 20 i la seva relació amb l’entorn social i polític (llei seca, màfia i altres negocis il·legals). Gatsby, com molts d’altres, és el paradigma de l’home d’èxit fet a sí mateix, en definitiva, del somni americà. Un home (i la societat que l’envoltava), i aquí es troba la part autobiogràfica, que omple la buidor anant de festa en festa. Un personatge prou vigent en aquesta època de crisi que augmenta les diferències entre pobres i rics.

Baz Luhrman, per recuperar el prestigi com a director perdut amb la fallida Australia, decideix a El gran Gatsby tornar als postmodernisme de Moulin rouge. I ho fa adaptant aquest clàssic de la literatura que ja ha estat portat a la pantalla en dues ocasions (si no comptem la versió muda dels anys 20 avui desapareguda). Després de la moralista versió del 1949, la més famosa versió és la dirigida per Jack Clayton protagonitzada per Robert Redford i Mia Farrow, tot i que cap dels dos va oferir una gran interpretació. El guió (que no va poder salvar ni Coppola) modifica la novel·la original i aplica una estètica realista satinada molt de moda als anys 70.

Luhrman, per la seva banda, proposa un lectura en clau de barroquisme digital (capes i capes d’efectes especials i filtres fotogràfics emfatitzats per les 3D) que esdevé l’adaptació literal del críptic però clarivident text d’Scott Fitzgerald. L’elecció de Leonardo di Caprio també és molt interessant perquè l’actor imprimeix el to just de misteri i simpatia al seu personatge. Un Gatsby que, en acabar la història, no ens ha explicat pràcticament res de la seva vida tret d’una secreta i impossible història d’amor.

Advertisements