“Si mires atentament, veuràs moltes coses…”

1186835_628206070557693_693815967_n

El director català Albert Serra estrena ‘Història de la meva mort’, l’oportunitat per endinsar-se en el seu món. Aquí teniu un full de ruta.

 

Albert Serra (Banyoles, 1975) és el director català que gaudeix de més prestigi internacional i, alhora, el menys vist pel públic català. Cinèfil compulsiu, admirador i emulador de Dalí, s’ha fet famós al nostre país per les seves declaracions provocadores, que tant poden atacar l’imperialisme fílmic americà com la minsa indústria cinematogràfica espanyola que considera d’inferior qualitat que la de Corea del Nord.

 

Personatge singular i director a contracorrent, Serra ha sabut fer-se un nom a França on va ser adoptat com a fill pròdig ja des de l’estrena d’’Honor de cavalleria’ (2006). El crític cahierista Emmanuel Burdeau ha dit d’ell que és un dels cineastes importants de la primera dècada del s. XXI. I ha comptat amb l’apadrinament de dos pesos pesats del món dels festivals i la crítica internacional, Olivier Père i Mark Peranson. Ara és a punt d’estrenar el seu darrer film, ‘Història de la meva mort’, una bona oportunitat per endinsar-se en el seu món. Aquí teniu un full de ruta.

 

Cinema entre amics

Llicenciat en literatura comparada, Serra ha confessat en més d’una ocasió que la seva verdadera passió és l’escriptura, però que per dedicar-s’hi cal ser una persona solitària amb una gran voluntat i fermesa de treball. Motivat pel treball en equip, va decidir dedicar-se al cinema de manera autodidacta. El seu treball neix en una colla d’amics, d’un grup de cinèfils radicals (alguns vells coneguts de Banyoles) amb estudis d’art, literatura o fotografia. Un grup de treball i amistat que a Serra li agrada comparar amb els cercles artístics d’Andy Warhol, Pedro Almodóvar o Aki Kaurismäki i que va retratar de manera entranyable al poc valorat film ‘El senyor he fet en mi meravelles’ (2011).

 

Literatura

Habitualment Serra parteix de material previ literari però no és partidari de fer adaptacions literals. Els seus films principals, mal anomenats “films d’història”, no pretenen ser acurades i exhaustives translacions dels textos originals tot i que tenir una font literària identificable: El Quixot de Cervantes a ‘Honor de cavalleria’, L’Evangeli de Sant Mateu a ‘El cant dels ocells’, La història de la meva vida de Giacomo Casanova i el Dràcula de Bram Stoker a ‘Història de la meva mort’. Amb les pel·lícules intenta captar l’esperit de l’obra, fer narracions fragmentades a partir d’una única idea impulsora. Qui no té al cap alguna representació mental del Quixot, els reis mags, Casanova o Dràcula? Potser aquí Serra està seguint les orientacions que Pere Gimferrer fa a Cine i literatura, un dels llibres de capçalera del director.

 

L’adaptació d’aquestes obres segueix unes regles, que passen per la limitació al màxim dels artificis narratius i l’absència de manipulació tècniques, l’ús d’enquadraments llargs i d’actors no professionals. Serra retrata l’escenari, el context d’aquestes històries, amb versemblança. El guió no reflecteix els punts claus, els més coneguts, sinó que prefereix allò que passa entre línies: la vida quotidiana, el moment en què els protagonistes dubten. I la narració acaba esdevenint metarelat des del moment que el de Banyoles filma els viatgers al camí decidint el que fan sobre la marxa.

 

Personatges

Els seus personatges destaquen per una gran fisicitat i pel seu moviment a la deriva. Són, en diferents graus, pioners, aventurers, somniadors. Manifesten, tot i que inconscientment, voluntat d’autodeterminació, llibertat d’impulsos i un cert individualisme que els fa buscar nous estímuls. Això és parcialment aplicable al seu nou film, ‘Història de la meva mort’, on es mostra una suggerent polarització dels protagonistes. Per un costat, Casanova, figura dins paràmetres d’impulsivitat i hedonisme i, per l’altre, assistim al naixement d’un antagonista, el comte Dràcula, que esdevé una potent personificació del mal.

 

L’actor no professional

El treball amb amateurs vincula l’obra de Serra a la d’altres grans directors com Pasolini o Rossellini. En la recerca de senzillesa i veracitat, prefereixen els intèrprets desconeguts i anònims com a lligam del film amb el públic. El fet de prescindir d’actors i actrius amb glamour, una qüestió moral per Serra, permet que els espectadors es centrin més en la història. Paradoxalment, el director ha començat a forjar un star system local encapçalat pels habituals i icònics Lluís Carbó i Lluís Serrat (Quixot i Sancho, respectivament, o si ho preferiu, en Gigi i en Sanxini) als que cal afegir na Montse Triola (actriu i heroica productora de Serra) i el descobriment del poeta i assagista Vicenç Altaió com a únic Casanova possible.

 

L’elecció del càsting està relacionada amb la seva concepció de la direcció d’actors. Tal i com mostra del documental ‘Waiting for Sancho’, de Mark Peranson, el director fa llargues presses de vídeo interactuant amb els actors per aconseguir el gest, la mirada, l’entonació de diàleg desitjats. Quan la càmera està en funcionament els actors tenen llibertat de moviments. Això sí, només han de complir tres regles: no poden mirar al director, no poden parlar amb ell i, sobretot, no han de deixar d’actuar. De la mateixa forma es treballa el moviment o no-moviment dels actors dins del pla. Un mètode molt intuïtiu, altament improvisat que, molt probablement, un actor professional qüestionaria en més d’una ocasió.

 

Format digital

El director té molt clar com treballar el format digital: “l’alta definició (HD) és molt freda i no té l’organicitat del mini DV”. Aquest potser té menys definició, sobretot en els plans generals, però dóna molta més expressivitat i molta més textura. El format digital està permetent un retorn estètic al cinema primitiu, al moment previ a la consolidació de la narració clàssica amb Griffith. La càmera fixa, l’espai contenidor, el moviment registrat a càrrec dels intèrprets, la supressió del muntatge del camp i contra-camp per donar dinamisme són algunes de les característiques dels modes de representació primitius que Serra –i altres directors com Raya Martin o Miguel Gomes-han tornat a recuperar gràcies a les possibilitats de la tecnologia digital.

 

Les referències

A banda de la influència literària, Albert Serra és un director cinèfil. Tot i que no té formació en cinema és innegable que n’ha vist molt, si més no un tipus concret. A les seves entrevistes i declaracions sempre hi apareixen noms com Robert Bresson (pel seu treball amb actors no professionals), Pasolini (espontaneïtat i la llibertat de les interpretacions amateurs en un marc natural), Rossellini (humanisme), Fassbinder (predilecció per certs actors que esdevenen icones del seu cinema) o Andy Warhol (la seva productora Andergraun parteix de la idea d’equip de col·laboració artística, una mena de Factory banyolenca). Un punt a part seria el director rus Aleksandr Sokurov, deixeble de Tarkovsky i pioner de l’ús del format digital. Serra ha presentat la seva obra al MACBA i planeja la publicació d’un llibre d’entrevistes amb el rus.

 

Rodatge en català

Albert Serra és un dels pocs realitzadors del nostre país que filma les seves pel·lícules en llengua catalana. Donat que els actors tenen, com ja s’ha vist, procedències diverses, el director potencia que cadascú parli amb el seu registre. Com que la majoria no són actors professionals podem sentir unes interpretacions fens dramàtiques o emfasitzades, amb converses molt espontànies que enriqueixen el film.

Anuncis