The Grandmaster 2 (Wong Kar-Wai, 2013)

wet_monochrome_artwork_tony_leung_the_grandmaster_1280x1024_39053

El director Nathaniel Dorsky ha definit un tipus de cinema que anomena de la devoció. No es tracta d’una forma religiosa sinó d’una apertura audiovisual que ens permet experimentar allò ocult. El cinema de la devoció ens separa d’allò temporal i ens revela, citant paraules del propi director, “les profunditats de la nostra realitat”. Per aconseguir aquest efecte alquímic la pel·lícula ha de confiar en la intermitència de les imatges. El seu muntatge ha de presentar un successió de plans que siguin esdeveniments suficientment incomplets i, al mateix temps, poderosos com per permetre que l’espectador els completi. Desconeixem si realment hi ha una connexió directa entre el realitzador Wong Kar Wai i Nathaniel Dorsky. El que sí és cert és que a The Grandmaster, la seva darrera pel·lícula, el hongkonguès fa servir una posada en escena que aconsegueix resultats similars als del cinema de la devoció.

 

The grandmaster és un wuxià que parteix de la biografia d’Ip Man, el mestre de Bruce Lee, i presenta grans escenes de lluita coreografiada que no deceben gràcies al seu ritme i espectacularitat. Però Kar-Wai està interessat en mostrar la filosofia del kung fu com a camí de vida, com a compromís que et pot fer renunciar a l’amor o al teu país. Per aconseguir-ho presenta un acurat treball de muntatge amb efecte intermitent capaç d’hipnotitzar l’espectador. A una de les escenes clau, la de la lluita de les “64 transformacions”, el director, juntament amb els seus dos muntadors, proposen una seqüència de plans dels dos combatents als que afegeixen una sèrie de plans curts sobre diferents parts dels cos així com detalls de les mirades o els impactes dels cops al terra i al mobiliari. El resultat transcendeix la fisicitat de l’acció i insinua un combat psicològic que atorga a Ip Man, interpretat pel sempre solvent Tony Leung, una victòria moral sobre la seva contrincant.

 

Un recurs estètic similar el trobem quan el director busca descriure les emocions dels protagonistes de The Grandmaster, atrapats en una història d’amor a tres bandes que la invasió japonesa fa impossible. L’escena del retrobament final està construïda de la mateixa forma reveledora i devocional. Un nou muntatge subjugant format per mirades perdudes, petits gestos desapercebuts i confessions d’última hora tenen el seu clímax en una llàgrima furtiva lliscant pel bell rostre de Zhang Ziyi. Un tempo lent i intens per una sèqüència de plans ben mil·limetrats, emocionalment controlats per transmetre’ns la derrota de l’amor mai realitzat. Un tema i uns recursos estilístics, als que cal un brillant ús de la banda sonora, que Kar-Wai ja va explorar a un dels seus films més reeixits: Deseando amar.

 

Com hem vist The Grandmaster és una història de supervivència i compromís: el d’Ip Man amb la filosofia del kung fu. En última instància el film és també una declaració de principis de Wong Kar-Wai en relació al cinema i la situació política entre Hong Kong i la Xina. El realitzador s’identifica amb el protagonista i es presenta a sí mateix com un artista compromès amb les seves idees, seguint el seu camí per sobre d’imposicions i limitacions al contrari del que ens fan pensar, per exemple, els darrers films oficialistes de Zhang Yimou. Recorrent a l’estètica devocional podem considerar que el hongkonguès assoleix el seu objectiu d’emocionar-nos i revelar-nos el significat ocult de les seves imatges. I recordem les paraules de Nathaniel Dorsky: “si un cineasta aconsegueix vincular-se amb el cor d’un objecte, l’espectador podrà també connectar directament amb el cor del seu director”.

Advertisements