LA IMATGE PERDUDA: el cinema de Rithy Panh

L-Image-manquante-4

La filmografia del documentalista cambodjà Rithy Panh dóna voltes concèntriques sobre un únic tema: la recuperació de la memòria històrica en relació a la dictadura de Pol Pot i la cruel repressió genocida practicada pels khmers vermells. Una tasca complicada com a conseqüència de la inexistència d’imatges d’arxiu de la dictadura ja sigui per destrucció o per ocultament oficial. Documentals com S21: la màquina de matar de los jémeres rojos (2003) o, la més recent, L’image manquante (2013) parteixen d’aquest limbe audiovisual que, implementat amb una sèrie d’imatges-simulacre, permet completar la visió del passat.

 

Per la recreació o simulació del passat audiovisual inexistent, Rithy Panh opta per diverses tècniques. A com S21: la màquina de matar de los jémeres rojos es decanta per una tècnica encara efectiva del cinéma vérité com la de la participació del propi director en el documental. En aquest cas convoca a diversos ex-agents de la S21, una secció de tortura i extermini khmer, i els proposa recordar fets del passat. Inicialment comencen per rellegir els informes de diversos casos de tortura però, a mesura que a avança el documental, opten per la simulació dels fets en els escenaris reals. El resultat és colpidor: els botxins semblen reviure les escenes viscudes i així les representen davant la càmera. Panh, de forma retroactiva, aconsegueix exorcitzar els fantasmes de la repressió comunista obtenint les imatges perdudes o esborrades pel règim. Aquesta idea ha estat recuperada i, en certa manera, banalitzada, al documental The act of Killing (Joshua Oppenheimer, 2012) on el director convida a uns miliatars indonesis a realitzar una pel·lícula musical que recordi les tortures als comunistes a la dècada dels 60. Les dues cintes fan palès el concepte de banalitat del mal expressat per Hanna Arendt en relació individus que, integrats en un sistema jerarquitzat, no es preocupen per les conseqüències dels seus actes sinó pel compliment de les ordres dels seus superiors.

 

Si S21 es proposava la recuperació de la memòria col·lectiva, a L’image manquante Panh proposa la recuperació dels seus records i per això parlarà en primera persona. Com explica a l’inici del film, es fa gran i comença a tenir moltes visions de la seva infantesa durant la dictadura. L’absència de fotografies o altres imatges familiars provoca una nova posada en escena de la memòria. Amb l’ajut d’uns senzills ninots de fang policromat reconstrueix les escenes de la vida amable abans de l’arribada dels khmers, la persecució posterior de la seva família, els camps de concentració i la mort al seu voltant. EL muntatge alterna les poques imatges d’arxiu (ja vistes a S21) amb els diorames filmats. Panh, novament, ha aconseguit trobar les imatges mancants de la seva vida i de nombroses generacions de cambodjans.

 

Rithy Panh és conscient que el seu país viu narcotitzat pel dolor i l’absència d’imatges i es creu en l’obligació, tal com afirma a L’image manquante, “d’explicar l’horror que ha tingut la sort de sobreviure”. Buscant una redempció a través de les imatges, el cambodjà recorre al simulacre o la representació a través de diverses formes artístiques com ara la pintura, la representació teatral, els titelles o la fotografia. Un procés de treball terapèutic que sembla haver cicatritzat ferides ja que al mateix film ens dirà, conclusivament, que “fa molt temps que busco les imatges de les tortures encarregades pel dictador; però si les trobo no les mostraré mai”.

Anuncis