PLANETA PROHIBIDO (Forbidden planet, 1956)

Forbidden+Planet

Shakespeare i Freud viatgen a Altair-4.

Planeta prohibido ha passat a la història per la creació del robot Robby. Un personatge que ha transcendit la pel·lícula i s’ha convertit en una icona pop de la ciència ficció al cinema. Malgrat la seva importància, Robby ha eclipsat els nombrosos mèrits de la pel·lícula ja sigui per la seva original història basada parcialment en Shakespeare, les seves avançades idees científiques i un original ús de la banda sonora, la primera composada íntegrament amb música electrònica.

 

El gènere de la ciència ficció viu un gran moment cinematogràfic al llarg de la dècada dels anys 50. En plena era post-atòmica, les cinematografies del molts països es van avocar en aquest gènere com un pràctic recurs per exorcitzar els seus fantasmes. Els Estats Units van presentar una sèrie de títols amb la temàtica de la invasió alienígena salvada, deus ex machina, per l’exèrcit americà. Últimàtum a la Tierra (1951) seria un dels exemples més clars d’aquesta tendència triomfal que encara és vigent a molts blockbusters arribats de Hollywood. En aquest mateix moment Rússia, en plena dictadura stalinista, presenta històries de colonització d’altres planetes com a metàfores de l’expansió del comunisme. Novel·les d’autors com Lem o els germans Strugatski es convertiran en les grans cintes de ciència ficció rodades per Tarkovsky: Solaris (1972) i Stalker (1979). Al Japó, finalment, la ferida oberta per les bombes d’Hiroshima i Nagasaki i el terror post-nuclear, van provocar l’aparició del gènere de Kaiju-eiga: pel·lícules protagonitzades per monstres mutants que destruïen la ciutat de Tokyo sempre salvades in extremis que no era qüestió de desanimar la població. Criatures com Godzilla (o Gojira), Gamera o Mothra són encara estrelles de productores nipones com Tôhô. Tant o més famoses que el Robby el robot.

 

Aquest panorama de la ciència ficció a la dècada dels 50 no ofereix suficients corrdenades per situar Planeta prohibido. Innegablement es tracta d’un film americà però canvia el tema catastrofista de la invasió alienígena pel de la colonització d’altres mons. Aquesta possible vinculació a la ciència ficció russa no es disparatada, sobretot si tenim en compte que el relat d’origen està signat per Allen Adler, un escriptor comunista perseguit durant la cacera de bruixes del general McCarthy. Adler va prendre com a punt de partida del relat La tempesta de William Shakespeare. Transporta l’exili mediterrani de Prospero (que ara es dirà Doctor Morbius) i la seva filla al planeta Altair-IV. Pare i filla viuen feliços fins que els homes, els terraquis, tornen a interferir a les seves vides. El doctor (Walter Pidgeon) es dedica a la invenció mentre custodia els coneixements dels Krells, antiga civilització que havia descobert una espècie d’energia mental (el Prospero de Shakespeare posseeix una típica biblioteca humanista, el paral·lelisme és clar). Altaira (Anne Francis), la filla, viu com una innocent salvatge que no coneix l’amor ni els homes. Una motor avariat obliga a tres joves astronautes a aterrar el planeta i interactuar amb els seus habitants, despertant monstres ignots i alguna que altra passió. En aquest punt Adler realitza una de les modificacions més interessants. A la illa de Shakespeare hi havia una personatge terrorífic anomenat Caliban, una criatura al servei de Prospero que el defensa dels invasors. Al planeta Altair IV també trobem aquest ésser, però els guionistes opten fer-lo invisible i convertir-lo en la projecció autodefensiva del Dr. Morbius. L’amor apassionat d’Altaira pel capità Adams (Leslie Nielsen) desvetllarà en ella sentiments no viscuts anteriorment i, de manera incoscient, el flirteig de la parella provocarà l’ira del pare que engendrarà un monstre destructor i assassí de gran part de la tripulació de la nau avariada. Aquesta interessant criatura en estat latent suposa un canvi en relació als mutants monstres japonesos contemporanis. Mentre que Godzilla suposa una amenaça provocada exteriorment, a Planeta prohibido l’origen del mal està en l’home. Un gir argumental derivat de l’auge de les teories psicoanalítiques als Estats Units. El vocabulari freudià és present a tot el film però no passa desapercebut quan, moments abans de morir, el Dr Morbius afirma que el monstre procedeix de l’id, o el que és el mateix, del seu inconscient. La tensió sexual que sobrevola el film es fa més intensa en el personatge d’Altaire (duel de pretendents, petons, tigre…) és també un indicador de la gran influència de Freud en la gènesi del relat. L’encreuament d’una obra de teatre isabelina amb les teories psicoanalítiques, convertirà Planeta prohibido en una rara avis del panorama de la ciència ficció de mitjans del s.XX. Un film pioner en el que ja trobem la llavor humanista, universalista i exploradora que una dècada més tard donarà fruits com Star Trek i tota la seva nissaga.

 

Aquest recorregut ens porta a plantejar-nos la importància del robot Robbie en el context general de Planeta prohibido. Tot i no tenir un paper rellevant en la trama, la seva presència obeeix a l’estereotip de la representació d’un futur automatitzat. Robbie és un gran electrodomèstic capaç de clonar aliments i altres materials o protegir la casa de Morbius. El robot es presenta com a imatge de l’època del confort anys 50, un aparell que qualsevol americà mig hauria volgut tenir a casa. Però Robbie és un robot de nova generació: està programat seguint les lleis de la robòtica definides per Isaac Asimov un any abans de la realització del film. Una d’elles prohibeix que els robots puguin fer mal als humans, tal i com se’ns mostra a l’inici del film. D’aquesta manera no dubtarem de les màquines quan el monstre de l’id faci la seva aparició. Com a tota pel·lícula d’anticipació els elements d’ambientació i decoració tenen molta importància i, al mateix temps, reflecteixen la seva època. L’any 1955 es posa en òrbita el satèl·lit Sputnik però l’home encara no havia arribat a la Lluna. En no tenir referents reals per dissenyar naus espacials, s’ha optat per representar-la com un platet volador. Per la casa del Dr Morbius s’ha optat per inspirar-se en algunes construccions contemporànies d’estil brutalista d’aquelles que externament presenten estructures de formigó amb formes curvilínies extravagants però amb interiors càlids. Els exteriors d’Altair IV són, literalment, cromes de paisatges planetaris als que, com es diu en alguna ocasió al film, “és fàcil acostumar-se i quedar-se a viure tota la vida”. Menció a part mereix el jardí on Altaira desplega totes les pulsions sexuals i enamora als astronautes: una espècie de jardí edènic poblat per cervatons i tigres que, juntament amb les minifaldilles cabareteres d’Anne Francis es converteix en el passatge més kitsch de tota la pel·lícula.

 

Els efectes especials consisteixen en senzilles animació de pistoles làsers o del monstre final. Per últim, però no menys important, Planeta prohibido conté la primera banda sonora íntegra de la història a càrrec de Louis i Bebe Barron. Aquesta parella de músics treballava en el terreny de la música electroacústica van presentar una sorollosa banda sonora que busca la creació d’un món a través de la manipulació de cinta magnètica, capes d’ecos altres formes de crepitacions electròniques que oscil·len entre la il·lustració d’algun passatge i el so més purament diegètic.

Advertisements