The tribe (2014)

The Tribe_Plemya

Impossible parlar d’aquesta peli sense parlar de la seva forma, dels reptes derivats del “problema” dels seus intèrprets i de com tot això provoca una posada en escena en concret. The Tribe explica una història de gangs d’adolescents dins una residència per a sordmuts (i la seva extensió a la realitat en forma de protstitució i delinqüència). Els protagonistes són sordmuts de veritat i, és clar, això condiciona el funcionament del film, una peli que amb diàlegs normals no passaria de ser una cosa indie de l’est. El tema és que durant la peli no es parla verbalment. Al contrari: tota l’estona assistim a una coreografia frenètica de mans fent signes i cossos en moviment. Comunicació humana al cap i a la fi. I el seu director proposa una posada en escena d’acord a aquesta decisió artística: la peli és un seguit de plans seqüències que deixen espai als intèrprets per poder expressar els seus neguits i emocions. Uns plans ben oberts que segueixen els protagonistes i que estan interpretats amb una energia fantàstica, que traspassa la pantalla. L’aposta pel muntatge intern permet centrar l’atenció en els protagonistes ja que la visió no es talla fins que no que no acaba la seqüència. Cal dir, arribats a aquest punt, que no té cap subtítol. Però que no li cal. Entenem perfectament tots els conflictes. Massa i tot. I aquesta és la meravella del The Tribe. Una peli, per altra banda, DURÍSSIMA (hi ha algun moment que fa apartar la vista de la pantalla)

Advertisements